Catalunya, un país sense líders polítics?
* Dijous, 12 d’agost
Des que es va fer pública, el passat 28 de juny, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, Catalunya viu en un estat de xoc només temperat per les vacances estivals. El cop de porta del Tribunal tanca la via de negociació oberta des de la transició per la qual Catalunya plantejava les seves reivindicacions, les negociava amb el representants democràtics de l’Estat espanyol i després es pronunciava en referèndum. El Tribunal Constitucional desautoritza de fet tot aquest procés per instituir-se en intèrpret suprem i exclusiu del pacte constitucional i fer una lectura restrictiva d’acord amb els criteris dels sectors polítics que ara el controlen afins al nacionalisme espanyol.
La primera resposta des de Catalunya va ser enèrgica. El president de la Generalitat va comparèixer el mateix dia 28 per afirmar, en una declaració pública, que no es renunciaria a res del que s’havia pactat, signat i votat. José Montilla va convidar els catalans a manifestar-se per expressar “la nostra voluntat d’autoafirmació i autogovern” i demostrar “que som una nació i un sol poble”. Com es sabut la manifestació es va celebrar el dissabte 10 de juliol. Centenars de milers de persones van col•lapsar el centre de Barcelona per expressar el seu rebuig a la sentència del Constitucional. Una de les manifestacions més grans celebrades a Catalunya des de la transició. Persones amb sensibilitats polítiques diverses però unides per un clam: som una nació, nosaltres decidim.
El ressò de la multitudinària manifestació va arribar lluny. Va impactar a Madrid i van recollir la notícia els mitjans de comunicació internacionals. Però sobre tot va ser important per constatar de portes endins de Catalunya que la majoria dels catalans no estàvem disposats a acceptar la bufetada que significava la sentència del Constitucional.
El que va passar els dies següents a la manifestació va posar de manifest novament el problema que tenim amb els líders i partits que en teoria ens han de dirigir. Una declaració de mínims aprovada pel Parlament de Catalunya i la incapacitat d’aprovar una resolució conjunta a les Corts espanyoles es tot el que va sortir com a expressió política del clam expressat pels ciutadans de Catalunya als carrers de Barcelona.
Els interessos de partit, accentuats per la pròxima convocatòria d’eleccions, van impossibilitar que una veu clara i forta dels parlamentaris catalans fes arribar a Madrid la indignació que la sentència havia provocat a Catalunya. Des d’aleshores tot ha seguit com si no hagués passat res. Algunes bones paraules del president del Govern central Rodríguez Zapatero, una visita a la Generalitat del vicepresident Chaves i a esperar la pròxima reunió a la tardor de la comissió Estat-Generalitat per a veure si cau algun traspàs nou.
La cruïlla política en la que es troba Catalunya requereix uns dirigents que sàpiguen analitzar el que ha passat amb tota la perspectiva necessària, que proposin alternatives madures on s’expliqui als ciutadans el camí a seguir amb detall i que sàpiguen trobar la unitat indispensable en els temes bàsics doncs ens trobem bloquejats en un procés que tant per a Catalunya com per a Espanya es constitucional. Si la Constitució de 1978 ja no serveix per regular les relacions de Catalunya amb Espanya, cal trobar el marc en que això sigui possible.
De moment l’únic que ens ofereixen els nostres dirigents polítics son alguns caramelets electorals per atreure votants als respectius partits. Així uns ofereixen la independència, altres el concert econòmic i els de més enllà seguir confiant en la bona voluntat del germà gran de Madrid per aconseguir alguna cosa més. Però ningú ens explica quin es el camí a seguir per sortir del forat en que hem quedat atrapats.