El “tsunami” català

* Dilluns, 6 de desembre del 2010

Alguns observadors han qualificat els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 28 de novembre d’autèntic “tsunami”. Crec que seria més apropiat dir que han estat la combinació de dos fenòmens naturals: un huracà devastador i el tsunami pròpiament dit. M’explicaré. L’ huracà ha estat la crisi econòmica. Una crisi que s’ha endut per endavant centenars d’empreses i que ha deixat en l’atur a desenes de milers de treballadors. El fenomen es internacional però la falta de reacció del Govern espanyol i la inacció del Govern català han creat una sensació de indefensió entre els electors catalans en un moment en que un lideratge clar era més necessari que mai. L’ huracà ha passat per Catalunya però el tornarem a veure en les eleccions municipals del proper més de maig i en les generals del 2012.

El segon fenomen, el tsunami, es també d’efectes devastadors però les seves conseqüències son més duradores i les rèpliques poden donar lloc a noves onades de conseqüències potencialment catastròfiques. Com se sap els tsunamis s’originen en la fricció de dues plaques tectòniques en el fons del mar que provoquen un terratrèmol i les consegüents onades gegants. Aparentment, com s’ha dit insistentment, l’èxit de CiU i l’esfondrament dels socialistes, Esquerra Republicana i, en menor mesura, Iniciativa s’ha degut al fracàs del govern tripartit. Però aquesta es una explicació molt superficial que no dona raó del perquè de la magnitud del desastre. El Govern tripartit ha comés errors, però tots el governs els cometen i no ho paguen a aquest elevat preu. Es pot acceptar que hi ha hagut poc lideratge i la imatge de tres governs que convivien en un de sol, però Europa està plena de governs que es mantenen en coalicions precàries i, encara que això sempre té un cost electoral, no donen origen a terrabastalls com el català.

El tsunami de les eleccions catalanes té el seu origen en una esquerda en el consens que ha presidit la política catalana des dels últims anys del franquisme i de la qual estem començant a patir les primeres conseqüències greus. Estem parlant del consens forjat entre els partits catalans en la clandestinitat i que es va visualitzar després en l’Assemblea de Catalunya. El lema de l’Assemblea era “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” però el consens que es va forjar, i que ha durat dècades, anava molt més enllà. Incloïa una negociació unitària de totes les forces polítiques amb l’Estat espanyol per aconseguir l’autogovern, la defensa del català com a llengua pròpia de Catalunya, la inclusió dels immigrants amb aquella famosa frase d’en Pujol de que “es català qui viu i treballa a Catalunya”. Fins i tot hi havia consens en temes socials en una època en que la confrontació ideològica entre esquerres i dretes era més viva. Així la Generalitat de Jordi Pujol no va dubtar en impulsar l’estat del benestar amb la potenciació de la sanitat i l’ensenyament públics, construcció d’hospitals, escoles, biblioteques. Una política a la qual l’esquerra no va poder oposar-se en la seva globalitat perquè era la mateixa que hagués fet d’haver manat.

Però aquest consens s’ha acabat. Ja fa anys que hem notat els primers símptomes. Imperceptibles al principi, més clars després. Però ara l’esquerda s’ha obert i d’una manera espectacular. L’esclat més violent va ser la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut. Es pot argumentar ara si era o no oportú presentar un nou Estatut quan s’anava fent clar que a l’Estat espanyol les forces centralistes s’anaven enfortint i el diàleg seria difícil si no impossible. Però como a mínim s’ha de reconèixer a Maragall i a les forces que van signar el Pacte del Tinell que s’havia d’intentar. Ara ja sabem el resultat i que les relacions amb Espanya seran molt difícils, mani qui mani. I que ni concert econòmic, ni referèndum, ni encara més una proclamació d’independència a la valenta, obtindran el mes mínim suport.

La segona esquerda que s’ha obert es la del català. Cap força política havia qüestionat fins fa poc que el català era la llengua pròpia de Catalunya. I fins i tot el Partit Popular s’havia sumat al consens sorgit de la transició. Però això ha canviat. Ciutadans i el Partit Popular ho qüestionen obertament i la sentència del Tribunal Constitucional els hi ha donat ales per a recórrer totes aquelles lleis que intenten fer normal a Catalunya la seva pròpia llengua.

La tercera esquerda es encara petita però hi ha qui lluita per engrandir-la. Es el tema de la immigració, de la xenofòbia. La crisi econòmica i la presència massiva d’immigrants en algunes poblacions genera tensions espontànies. Però hi ha qui no dubta en aprofitar-les. El cas més clar es Plataforma per Catalunya amb una implantació creixent. Però alguns membres del Partit Popular amb l’aquiescència de la direcció han treballat també per obtenir rèdits electorals d’aquest conflicte.

La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i la manifestació del 10 de juliol va posar als partits contra les cordes i els va obligar a posicionar-se ràpidament. Els intents del president Montilla d’anar a Madrid a intentar recuperar el que es pogués del que s’havia perdut a l’Estatut va donar poc més fruits que bones paraules de Rodríguez Zapatero. Després d’un forçat gir catalanista immediatament després de conèixer la sentència va tenir que fer marxa enrere i en la campanya electoral, a més de perdre a destacats membres del sector catalanista del partit, va intentar aproximar-se també sense èxit als sectors més espanyolistes. L’esquerda provocada per la sentència no només ha acabat amb Montilla si no que ha fet entrar en crisi al PSC. Si com tot sembla indicar la davallada en las pròximes eleccions municipals continua, el pròxim Congrés serà el més difícil des de la fundació del PSC-PSOE.

Esquerra no ho té millor. Tenia sentit donar pas a una alternança de Govern amb el suport al primer tripartit. No ho tenia tant els “si” i els “nos” successius a l’Estatut. I encara menys les baralles internes que han fet fora a dirigents que s’ha demostrat tenien el seu pes. Però ara l’alternativa es també estratègica com la del PSC. O cedir als cants de sirena independentistes per no deixar espai a la Solidaritat de Laporta o presentar-se com un partit responsable d’esquerres capaç de donar suport al Govern en allò en que sigui possible el consens.

El Partit Popular pot ser la gran sorpresa de les pròximes eleccions generals. Trencat el consens català nascut de la transició els populars no poden més que treure profit de les contradiccions de la nostra societat. Poden aglutinar a tots els descontents per la crisi econòmica, poden capitalitzar les crítiques dels que estiguin contra la normalització del català, poden atiar el conflictes nascuts amb l’ immigració. No tenen rés a perdre. Només vigilar als competidors com Ciutadans o Plataforma per Catalunya. I ni tan sols, ara com ara, necessiten un pacte amb Convergència per governar a Madrid.

Els grans guanyadors del tsunami del 28 de novembre no ho tenen tampoc gens fàcil. Aparentment poden governar amb comoditat i amb una mica d’habilitat negociadora aconseguir els pactes necessaris per a sortir endavant. Però la crisi es molt greu i durarà. Les negociacions amb Madrid per aconseguir alguna cosa substancial, sigui ara amb el socialistes o més tard amb el Partit Popular, no pinten gens bé. Crec que ara com ara el que menys preocupa a Madrid es que passa amb Catalunya. I els suports que ha rebut CiU tan ràpid com han arribat poden marxar.

La societat catalana, trencat el consens sorgit de la transició, ha de reflexionar sobre el camí a seguir. No és només una qüestió que afecti als partits si no a tota la societat. Sabem que bona part dels problemes que ara ens afecten son comuns a molts països d’Europa. Però nosaltres no tenim un Estat, ni bona part de les eines que ells tenen, ni una llengua i una cultura compartida. Per tant a més de resoldre els problemes comuns als europeus hem de decidir que fem amb el nostre país. O sigui tenim feina per estona.