La nostra cap de Govern, Àngela Merkel
* Diumenge, 6 de febrer del 2011
Amb el seu posat més aviat tímid i les seves paraules moderades i discretes, la cancellera alemanya, Àngela Merkel, ha visitat aquesta setmana Madrid. L’objectiu, comprovar les reformes aprovades pel govern espanyol per evitar l’agreujament de la crisi del deute. Com un alumne aplicat el president Rodríguez Zapatero s’ha presentat amb una part dels deures fets i ha obtingut el vist-i-plau de la seva mentora.
Si dijous la cancellera Merkel comprovava els progressos dels seus alumnes espanyols al dia següent explicava a Brussel•les, al conjunt dels països membres de la Unió Europea, el seu Pacte per la Competitivitat. Es tracta de les mesures que caldria aplicar per unificar i enfortir les economies del 27 països membres de la Unió i evitar noves crisis provocades pel descontrol dels mercats. Aquí no ha trobat tanta disciplina com a Madrid i alguns països han aixecat la veu per a dir que no estaven d’acord. Al menys ara com ara.
La fallida evitada “in extremis” de Grècia i Irlanda, la precària situació en que viuen Portugal i Espanya, ha provocat un fenomen impensable fins ara. Alemanya ha agafat les regnes dels països en crisi i, a canvi de garantir que no els deixarà caure, ha començat a dictar les mesures que han de prendre per evitar la voracitat especulativa dels mercats. Dit curt i ras, la cancellera Merkel s’ha transformat en la cap de govern d’aquests països al menys pel que fa a les qüestions econòmiques i socials.
Aquí la intervenció de la cancellera alemanya s’ha vist amb un cert alleujament. Malgrat que les prioritats marcades pel govern Merkel poden ser discutibles al menys hi ha la sensació de que algú mana. Des de l’inici de la crisi el 2008 i durant dos anys Espanya semblava anar a la deriva. Primer Rodríguez Zapatero va negar l’existència de la crisi, després va començar a gastar diners amb polítiques electoralistes i d’escassa eficàcia per aconseguir la recuperació. Finalment va acomiadar al vicepresident econòmic Pedro Solbes, l’únic amb competència suficient per discutir les mesures erràtiques del govern. Només quan el maig passat el cost del deute es va disparar als mercats i Rodríguez Zapatero va tenir la sensació que perdia el control de la situació va fer un gir radical. En el Consell Econòmic del 8 i 9 de maig Espanya va acceptar la mà estesa d’Alemanya, en forma de fons de garantía, i aplicar les mesures que se li indicaven des de Berlín.
Amb la fe del convers Rodríguez Zapatero va fer seves mesures de les quals havia abjurat pocs dies abans quan assegurava que no prendria cap decisió sense el consens dels agents socials. Va anunciar la retallada dels sous dels funcionaris, la congelació de les pensions, la reforma del mercat de treball i l’endarreriment de l’edat de jubilació fins als 67 anys. El viratge va ser tan radical que el líder socialista es va trobar competint amb els dirigents conservadors europeus en adoptar mesures amb un elevat cost social. El resultat va ser una vaga general convocada pels sindicats i, sobre tot, la caiguda en picat en les enquestes d’intenció de vot. Les alarmes es van encendre en les files socialistes, especialment després dels resultats de Catalunya, i es van començar a aixecar veus que demanaven el relleu del mateix Zapatero. A tot això el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, seguia contemplant al situació com si tot allò no fos amb ell. No ha estat a nosaltres que Alemanya ens ha posat deures deia ahir, tan tranquil, el líder del PP.
La intervenció del govern alemany es, en principi, positiva. D’una banda dona garanties de que no es deixarà caure Espanya. De l’altra posa fi a la política erràtica del govern espanyol i dona direcció i contingut a les reformes que cal adoptar. Però al mateix temps posa damunt la taula mesures de caràcter més aviat conservador quan la gran paradoxa de la crisi a nivell internacional es que els directius de les grans entitats financeres que l’han provocada segueixen cobrant primes milionàries mentre se les rescata amb diners públics.