La caiguda dels dictadors àrabs
* Divendres, 25 de febrer del 2011
El món s’ha vist sorprès en el últimes setmanes per una revolta en el països àrabs que ha enderrocat presidents, fet caure governs i ha sacsejat tota la regió amb unes conseqüències que encara son difícils de calcular. Ni els governs, ni els ambaixadors, ni els serveis secrets ni tampoc el mitjans de comunicació han estat capaços de preveure una revolta que s’ha endut per davant els presidents de Tunísia i Egipte i presagia la caiguda del líder libi Gaddafi en mig d’un bany de sang.
I sorprenentment... el que ha passat no hauria d’haver estat cap sorpresa. Aquests països eren un autèntic polvorí. Si els seus líders havien pogut tenir algun prestigi en el passat, en els anys immediatament posteriors a la descolonització, aquest prestigi feia dècades que s’havia esvaït. Es tractava de dictadors, en el sentit pur i dur de la paraula, que a més a més havien fet servir el seu poder per enriquir-se ells i les seves famílies i amics. Règims amb uns nivells de corrupció molt elevats. Amb una gran població jove que, malgrat els estudis de molts d’ells, es veien abocats a l’atur o a la immigració. Sense futur i sense drets. Només calia una guspira per fer esclatar el polvorí. I la guspira ha estat precisament el jove tunisià que es va auto immolar després de ni tan sols poder exercir de venedor ambulant per mantenir a la seva família.
Per què no ho hem vist a venir? Per diverses raons acumulades i que demostren que la percepció que es té del món des dels països occidentals es moltes vegades esbiaixada quan no, com en aquest cas, ratlla en la ceguesa.
En primer lloc quan pensem en els països àrabs un calfred ens recorre el cos i immediatament pensem en l’islamisme radical i en les seves potencials accions terroristes que poden arribar a la porta de casa nostra. La reacció es comprensible després de l’atemptat contra les torres bessones de Nova York del 2001 i els atemptats que van seguir a Madrid i Londres. L’impacte emocional va ser molt gran però vist amb perspectiva cada vegada està més clar que la influència de l’islamisme radical es limitada i que és va tractar tant o més d’un fracàs enorme dels serveis d’intel•ligència i de seguretat occidentals. Ara amb la guerra d’Irak en fase de liquidació i la d’Afganistan encara empantanada, els Estats Units i els seus aliats comencen a tenir clar que han de canviar d’estratègia. La guerra contra el terrorisme islamista es, com totes les guerres antiterroristes, feina dels serveis secrets i policials. I així ho estan començant a fer els Estats Units amb el suport d’altres països de l’OTAN.
La segona raó és menys justificable i interessada. A mesura que els líders àrabs s’han anat transformant en dictadors preocupats exclusivament pel seu poder i enriquiment personal el països occidentals han cercat l’entesa i en molts casos una aliança oberta. L’argument de cara a l’opinió pública era fàcilment vendible: calia preservar el subministrament dels recursos energètics i aixecar una barrera contra el terrorisme islamista. La realitat és molt més fosca. Els “interessos” a preservar son les inversions de les empreses petrolíferes occidentals en aquests països, les vendes de material militar, etc. Això en el millor dels casos. En altres, com en el cas de la Itàlia de Berlusconi i la Líbia de Gaddafi, el contuberni arriba amb multitud de negocis encreuats que inclouen la participació accionarial en un club de futbol italià.
Es en aquest context que hem viscut la vergonyosa passivitat de la Unió Europea davant les matances a Líbia. Han hagut de passar dies per a que com a mínim s’enviessin avions a recollir els europeus atrapats al país i s’emetessin tímids comunicats de condemna. Si el Mediterrani fos un carrer, la Unió Europea s’ha comportat com si el veïns situats en un bloc de pisos al costat nord del carrer és limitessin a contemplar com s’incendia el bloc del costat sud sense moure un dit. Contemplant des dels balcons com cremava l’edifici i preguntant-se si al dia següent podrien anar a comprar a les botigues de l’altra banda del carrer. No és només l’ inoperància a què ens tenen habituats Lady Ashton i el president Van Rompuy. Es què durant dies ningú ha dit res no fos que Gaddafi es molestés i adoptés alguna represàlia.
El problema es què si Europa no canvia d’actitud, aquesta passivitat l’acabarem pagant molt cara. Si les poblacions revoltades no troben un mínim suport per part de la Unió Europea i la resta de països occidentals, l’escenari polític que sorgeixi després dels canvis pot ser molt més hostil.