Al menys tenim el futbol

* Dijous, 28 de maig

Era un any gris, gairebé negre. La crisi econòmica, amb desenes de milers de nous aturats, havia creat un escenari trist, melangiós. “Que tal, com va la crisi?” era la pregunta inevitable quan un es trobava a un amic, a un conegut. El paper de Catalunya dintre d’Espanya era penós. El Govern central regatejava i regatejava per eludir complir amb els acords pactats en el marc de l’Estatut. Gairebé un any després d’acabat el termini per pactar un nou finançament encara no hi havia res. Les eleccions al Parlament Europeu es desenvolupaven en un clima d’avorriment que, fins i tot, semblava contagiar als candidats. I per si això fos poc una grip importada de Mèxic ens feia sospitar del refredat del company de treball no fos que tingués grip porcina, o nova, o grip A, o H1N1, que tampoc sabíem com anomenar-la. En fi era un ambient trist, molt trist.

Però tot això va canviar ahir a la nit. Quan el conjunt de Josep Guardiola va guanyar la Lliga de Campions una onada d’alegria va inundar Catalunya. El 2-0 del Barça contra el Manchester va esborrar tots el problemes que s’arrossegaven des de feia mesos i la joia va omplir els cors. Catalunya, després de tot, era alguna cosa. Com a mínim tenia un equip de futbol capaç de guanyar al que fins aquell moment era considerat el millor equip del mon.

Recordo encara com durant els últims anys del franquisme el futbol era considerat pels sectors progressistes com una mena d’opi del poble. Quina falta de visió. El Barça es com un complex vitamínic, com un antidepressiu, capaç de retornar la força i l’optimisme a un poble cansat de tantes notícies dolentes. Quan les coses no van bé com a mínim tenim el futbol, tenim al Barça.