La primera guerra del segle XXI
* Dijous, 31 de desembre del 2009
Avui acaba la primera dècada del segle XXI. Es una convenció que els puristes poden atacar afirmant que com no va haver un any zero el nou segle va començar el 2001 i no acabarà fins l’últim dia de l’any 2010. Els historiadors, per la seva banda, consideren que el segle XX va acabar el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín i el consegüent esfondrament de la Unió Soviètica.
Sigui com sigui i de la mateixa manera que l’arribada de l’any 2000 es va celebrar a tot el món com l’inici del nou segle ara també s’imposen les xifres rodones i el valor de les imatges i ens disposem a entrar en la segona dècada del segle XXI. El que durant molts anys era el símbol del futur – recordeu “2001 Una odissea de l’espai”- s’està transformant en el passat.
Que ens ha deixat aquesta dècada que ara s’acaba? D’una banda l’acceleració d’uns canvis tecnològics que han fet el mon més petit i més estreta la relació entre els habitants del planeta. Comunicar-se, intercanviar informació, comprar o vendre amb una persona a l’altre extrem de la Terra és ara qüestió de segons. I ni tant sols cal asseure’s davant d’un ordinador. Amb un senzill telèfon mòbil n’hi ha prou.
També hem vist durant aquests deu anys com una profunda crisi econòmica ha sacsejat els fonaments de l’economia planetària amenaçant amb fer miques tots el progressos aconseguits. Les principals potències econòmiques han hagut de reunir-se en torn a una taula per pactar mesures que ajudessin a sortir del forat.
Al costat d’aquests fets, que tenen les seves arrels en dècades anteriors, hi ha fenòmens més específics d’aquests primers anys del segle XXI que ara s’han manifestat amb tota la seva força.
El terrorisme islamista va ser en els últims anys del segle XX un fenomen que molt poca gent es va prendre seriosament. Semblava una cosa llunyana, exòtica, pròpia de països musulmans amb seriosos desequilibris interns. Des de l’atemptat contra les Torres Bessones de setembre del 2001 tot va canviar. Si els terroristes podien destruir aquests edificis emblemàtics de Nova York, amb milers de persones dintre, i en el cor de la primera potència del món, ningú podia sentir-se segur. Els atemptats contra els trens de rodalies de Madrid el 2004 i contra el metro de Londres l’any següent van confirmar aquesta impressió.
L’acció d’aquests grups de fanàtics va posar en tensió a les forces policials de tot el món i especialment dels països occidentals. Es van incrementar les mesures de seguretat en el transport aeri, es van confegir llistes de sospitosos, les detencions de possibles implicats es van multiplicar.
Estats Units va iniciar una guerra contra el règim dels talibans d’Afganistan que encara no ha acabat. Després va venir l’aventura d’Iraq que ha transformat aquest país en escenari de freqüents atemptats terroristes. La guerra contra Al Qaeda i els talibans refugiats al Pakistan ha incrementat la inestabilitat en aquest país que es veu sacsejat un dia si i un altre també per l’explosió de les bombes.
La dècada ha acabat amb l’atemptat frustrat d’un súbdit nigerià que pretenia volar un avió quan sobrevolava Detroit. La procedència de l’explosiu i el lloc on es va entrenar el terrorista apunten a Iemen, país on ja s’han realitzat operacions dels Estats Units contra Al Qaeda i que amenaça amb transformar-se en un nou escenari de la guerra contra el terrorisme.
La lluita contra el terrorisme islamista s’ha transformat en la primera guerra a gran escala del segle XXI. No es pot parlar encara d’una guerra mundial però s’aproxima. El recent segrest de cooperants a l’Àfrica Occidental apunta, després del Iemen, a un nou escenari d’enfrontament. L’abast del conflicte, el nombre de països implicats, i l’extensió de la lluita com una taca d’oli, conviden a reflexionar sobre les conseqüències de tot el procés. Sobre els perills que per als drets humans impliquen les mesures de seguretat interior i sobre l’eficàcia d’unes accions militars que de vegades semblen agreujar el conflicte mes que no pas resoldre’l.