* Diumenge, 14 de febrer del 2010
Quaranta anys després de la dissolució dels Beatles el mite envolta encara al grup de Liverpool. Alimentat pel prestigi de la seva música, que s’ha estès a noves generacions, i per l’important volum de negoci que generen la seva imatge i les seves obres, no s’ha acabat de trencar el vel que oculta la realitat d’una banda que va marcar tota una època.
La imatge més estesa es encara la de quatre músics genials, que van néixer amb la flor al cul, com quatre petits Mozart contemporanis que feien meravelles des de petits. I que tot va ser com un esclat de focs artificials que va il•luminar la dècada dels anys 60. Sense negar la genialitat del Beatles no hi ha mes que escoltar algunes de les cançons dels primers anys, que no van ser incloses en les àlbums apareguts a partir del 1963, per comprovar que eren bastant dolentes.
Recentment s’ha publicat aquí un llibre que contribueix a fer llum sobre la realitat del grup de Liverpool. Es tracta de la biografia de John Lennon del periodista i escriptor Philip Norman. Publicat inicialment el 2008 en anglès amb el títol “John Lennon: The Life” ens arriba ara la traducció en castellà.
El llibre de Philip Norman es exhaustiu en molts aspectes i inclou algunes afirmacions que han generat polèmica. Però hi ha dos aspectes que m’han semblat especialment valuosos. El primer la descripció del creixement professional dels quatre components de la banda des d’una adolescència d’aficionats a la música rock fins a la maduresa creativa i musical de la segona meitat dels 60. El segon la inseguretat i immaduresa de John Lennon, desencadenada per l’abandonament dels seus pares, i que va marcar la seva vida personal i del grup, fins i tot, de manera destacada, les lletres de les seves cançons.
Si es mira en perspectiva es curiós constatar que l’etapa “submergida” dels Beatles és gairebé tan llarga com la seva etapa d’èxits i popularitat. John Lennon va fundar la banda el 1956 quan tenia 16 anys i era encara un estudiant d’ensenyament secundari. El grup es deia aleshores els “Quarryman” i estava integrat per companys de l’institut. Paul McCartney es va incorporar a l’any següent i George Harrison a començaments del 1958. Durant els primers anys el grup es limitava a tocar en festes populars, bodes i altres esdeveniments socials. Els “bolos” en algun teatre o local musical eren per unes poques lliures. Van provar uns quants noms com “Johnny and the Moondogs” o “The Silver Beatles” fins arribar al definitiu “The Beatles”. No van tenir el seu primer contracte llarg fins agost del 1960. Però no va ser cap meravella. Havien d’actuar en un local desmarxat d’Hamburg dedicat a l’striptease en jornades maratonianes de quatre hores i mitja els dies laborables i sis els caps de setmana. I a més a més va acabar malament doncs George Harrison va ser deportat per ser menor d’edat i després van ser també expulsats altres dos membres del grup.
Van haver de passar sis anys fins que el 1962, amb Brian Epstein de mànager, el Beatles aconseguissin iniciar la seva carrera musical d’una manera sòlida, confirmada a l’any següent amb el seu primer àlbum situat al capdamunt de les llistes d’èxits.
Què va permetre al Beatles triomfar després de molts anys de decepcions? En primer lloc la seva vocació musical. Molts dels components del grup van anar desapareixent per diverses raons per dedicar-se a altres activitats. En segon lloc el treball incansable per millorar i un fructífer treball en equip. Però a més a més van rebre col•laboracions molt destacades de persones alienes a la banda la més destacada de les quals, en el terreny musical, va ser la de George Martin, el seu productor i al que sovint es considera el “cinquè beatle”.
El màrqueting que va rodejar als Beatles va insistir en la “màgia” del grup i va dissimular el dur camí que havien hagut de recórrer abans d’arribar a l’èxit.
La biografia de Philip Norman fa llum també sobre la peculiar personalitat de John Lennon molt marcada per l’abandonament que va patir de petit per part dels seus pares. Una inseguretat i dependència afectiva emmascarada per actituds agressives com a defensa. És impressionant llegir amb atenció les lletres d’algunes de les seves cançons. Des de “Help”, on en termes mes aviat poètics demana ajuda: “I ara que la meva vida ha canviat de tantes maneres, la meva independència s’esvaeix en la boira, una i altre vegada em sento molt insegur, i sento que et necessito a tu com mai abans”. Fins a la punyent “Mother”: “Mare em vas tenir però jo mai t’he tingut... Pare em vas abandonar però jo mai t’he deixat...” i que acaba amb un crit dramàtic i reiterat “Mare no te’n vagis, pare torna a casa”.
La inestabilitat emotiva de John Lennon alimenta la seva rebel•lia. El fa molt dependent afectivament. L’impulsa a recercar desesperadament una resposta que li permeti trobar la pau. Prova amb les drogues, amb la meditació transcendental i finalment amb el tractament psiquiàtric. En els últims anys de la seva vida troba l’equilibri, el que es reflecteix en la seva vida familiar i també, d’una manera destacada, en els temes de les seves cançons. Resulta molt atractiu plantejar-se com hauria estat la trajectòria artística de John Lennon en la maduresa si Mark David Chapman no l’hagués mort a trets el 8 de desembre de 1980.
On la biografia de Philip Norman és mes fluixa és en l’impacte polític i social del músic de Liverpool. En la lluita cada vegada més compromesa de John Lennon en favor de la pau que va culminar en les marxes contra la guerra del Vietnam als Estats Units que van adoptar com a himne “Give peace a chance”, una cançó del mateix Lennon. L’autor si descriu la persecució a que va ser sotmès Lennon durant els últims anys de l’Administració Nixon i que va estar a punt de desencadenar la seva expulsió del país.
La biografia no entra tampoc en l’impacte cultural dels Beatles i de John Lennon en aquest moviment de rebel•lia dels sectors més joves de la societat occidental que va començar a mitjans dels anys 50 i es va estendre fins ben entrats els 70. Hi ha molta informació que permet fer-se una idea: des de les primeres cançons de rock and roll que van despertar la vocació dels Beatles i van influir en milers de joves fins a les multitudinàries manifestacions de dol el 1980 amb motiu de l’assassinat de Lennon. Però es el lector el que ha de treure les seves pròpies conclusions. El que tampoc es una sorpresa perquè el que convencionalment anomenem anys 60 i en el terreny més polític, maig del 68, ha estat descrit moltes vegades però poques analitzat a fons.