La revolta dels marginats

* Dijous, 16 de juny del 2011

Ahir es va viure al Parc de la Ciutadella la col•lisió frontal entre dues formes d’entendre la democràcia. D’una banda els diputats, elegits pel poble de Catalunya, que intentaven assistir al ple del Parlament i de l’altre grups d’indignats que, en nom de la “democràcia real”, van intentar impedir-ho. Sé que aquest encapçalament serà polèmic i que el que tocaria ara seria condemnar els actes violents que van impedir l’entrada dels diputats al Parlament. Però acceptem-ho, com a mínim, com a hipòtesi de partida. Ens ajudarà a entendre algunes coses.

Ahir molts diputats i avui els mitjans de comunicació es declaraven “indignats” pel que va passar al Parc de la Ciutadella. En el fons hi ha un raonament: el recurs a la violència treu legitimitat al Moviment del 15-M i, com va dir el president Artur Mas, s’han traspassat algunes línies vermelles que obligaran a utilitzar la força pública quan sigui necessari.

S’ha especulat amb la presència de grups violents anti-sistema entre els centenars d’indignats al Parc de la Ciutadella. Es probable. Però el que es innegable es que el conjunt del moviment dels indignats va decidir acampar davant el Parlament i ahir, amb mitjans pacífics o violents, van intentar impedir l’accés dels diputats al Parlament. El que els uneix a tots es el rebuig a la classe política, sense distinció de partits.

Ahir, encara que amb sordina, es van començar a escoltar les primeres crítiques al dispositiu establert pel conseller d’Interior per garantir l’accés dels diputats al Parlament. Es evident que el dispositiu va fallar. Els diputats van intentar arribar al Parlament de forma individual sense que se’ls advertís del perill que corrien. Tampoc els Mossos d’Esquadra van saber habilitar un passadís segur per on els parlamentaris poguessin accedir a la cambra. Felip Puig semblava més preocupat per justificar la intervenció dels Mossos a la plaça de Catalunya el 27 de maig que per garantir una sessió parlamentària sense entrebancs.

Diguem-ho amb claredat. El bloqueig ahir a l’activitat del Parlament per part dels indignats requeria una actuació clara i eficaç dels Mossos d’Esquadra. I quan van començar els actes violents també una actuació contundent. Però, encara que ho sembli, el problema de fons no és un problema d’ordre públic.

El raonament majoritari després dels esdeveniments d’ahir es una mica simplista. Cal garantir el funcionament de les institucions democràtiques amb el recurs a les forces d’ordre públic si cal. La voluntat expressada pel poble de Catalunya en les eleccions no pot ser menystinguda per un grup de manifestants per molta raó que tinguin en la seva protesta.

El problema es que el moviment dels indignats se situa fora de les institucions democràtiques tal com estan establertes al nostre país. No hi ha una contestació global a la democràcia. Fins i tot hi ha propostes de reforma de la llei electoral. Però la desconfiança en relació a la classe política, al sistema de partits, i fins i tot als sindicats, es total. No se senten representats, no veuen que els seus problemes tinguin solució dintre del sistema.

Un diari recordava avui que l’atur juvenil ha passat del 17 per cent el 2006 al 45 per cent actual. La falta de perspectives laborals s’ha agreujat amb la crisi però fa anys que dura. Com també la precarietat, els baixos salaris, les dificultats en l’accés a l’habitatge. Quan els indignats reclamen una “democràcia real” estan reclamant un sistema que doni resposta als seus problemes. I no es resignen a viure en la marginació.

No és la primera vegada en la història que xifres d’atur galopants, una crisi econòmica que colpeja amb força determinats sectors, i l’extensió del pessimisme sobre el futur, posen en perill el sistema democràtic. Es a aquestes causes de fons a les que hem de prestar atenció. Els problemes d’ordre públic son només la febre que delata una malaltia més greu.