Els periodistes i les xarxes socials
* Dimecres, 2 de novembre del 2011
Des de l’aparició d’Internet el món de la informació i la comunicació està patint una transformació tan profunda que encara es difícil veure com acabarà. La World Wide Web, popularitzada a mitjans dels anys noranta, va posar a l’abast del públic un cúmul d’informació que ni la millor biblioteca del món podia contenir. Els mitjans de comunicació es van adaptar progressivament. Primer de manera tímida: la web era només la tarja de presentació del mitjà tradicional. Després l’edició digital del diari, la ràdio o la televisió va adquirir protagonisme fins a transformar-se en un mitjà en si mateix. Actualment les versions digitals dels mitjans són, com a mínim, tant o més importants que el mitjà del qual procedeixen. Han desaparegut les edicions en paper d’alguns diaris per a centrar-se únicament en la versió d’Internet, hi ha emissores de ràdio i televisió que funcionen només a la xarxa, etc.
La segona revolució la estan protagonitzant les xarxes socials. El canvi que representaran és encara més difícil de veure perquè la majoria del mitjans estan en una etapa semblant a la primera de la web: fer acte de presència. Com a molt, en els casos més avançats, s’utilitzen les xarxes socials per a interactuar amb el públic com fan diversos programes de televisió. Però el canvi que comporten les xarxes socials és una revolució encara més gran que la web. Si la web va aportar un cúmul d’informació actualitzada constantment, les xarxes socials transformen als ciutadans en emissors d’informació. I la quantitat i rapidesa que aporten donen al ciutadà pràcticament els mateixos mitjans de que disposem els professionals. Analitzem una de les més recents i més populars com és Twitter, i constatem alguns fets.
1.- Agències de informació com Reuters emeten a Twitter els seus ‘flash’ informatius al mateix temps que els envien als mitjans que estan subscrits als seus serveis. Emissores de televisió com la BBC o Al Jazzeera difonen a Twitter les seves “breaking news” a la mateixa velocitat. I la majoria dels mitjans segueixen al darrera. Moltes institucions, com el Palau de la Moncloa, informen dels canvis d’agenda de caps d’Estat i de Govern a través de Twitter. I, fins i tot, a l’estiu el millor lloc per a conèixer de seguida on hi ha un incendi forestal és en aquesta xarxa a causa de la comunicació que fan desenes de bombers voluntaris i altre personal vinculat a l’extinció del foc. El resultat és que qualsevol ciutadà amb un ordinador portàtil o un smartphone te a la seva disposició una veritable agència de notícies a cost zero. Amb els titulars de la informació i enllaços a les pàgines que les amplien, ofereixen fotos o vídeos.
2.- Un ciutadà des de Berlín, amb un ordinador portàtil i connexió a Internet, pot informar des de l’habitació del seu hotel del resultat de les eleccions a Berlín a la mateixa velocitat que ho fan les agències amb els seus “urgents”. Però a més a més pot afegir altres coses com l’enllaç a la web oficial que actualitza el recompte de vots en temps real.
3.- Fins i tot un ciutadà des de Barcelona pot informar a través de Twitter en temps real de coses que passen, per exemple, a Londres. Com la sessió del parlament on el primer ministre Cameron respon a les preguntes dels diputats. La senyal en directe que ofereix el Parlament britànic a través d’Internet li ho permet. O l’acampada dels indignats davant la catedral de St.Paul on desenes de persones informen de tot el que es diu i es publica en un senzill ‘hashtag’ com #OccupyLondon o, fins i tot, hi ha una emissora de televisió que emet per Internet.
4.- Les xarxes socials han fet obsoletes les formes tradicionals de censura. El cas més recent és el de Síria. La dura repressió que exerceix el règim es difon a tot el món per mitjà dels vídeos filmats pels manifestants i penjats a YouTube. Els mitjans de comunicació, davant el “black-out” de les autoritats sirianes, no tenen més alternativa que utilitzar els vídeos que filmen els ciutadans.
5.- Una persona que tingui el temps i les ganes de fer-ho pot estar perfectament informada de tot el que ha passat al món abans de veure un Telenotícies, pot valorar críticament els continguts informatius, i fer conèixer la seva opinió en temps real a través de Twitter.
Aquests són alguns exemples del que he pogut experimentar personalment en els últims mesos. I la conclusió més important és que amb les xarxes socials els periodistes hem perdut el monopoli de la informació. El que nosaltres sabem ho pot saber tothom que vulgui abans que els hi expliquem. Probablement ho podrem fer millor, verificar les fons, afegir context, però el contingut bàsic serà el mateix. Queda exclòs, es clar, aquell periodisme que ara es practica poc en que el professional investiga, accedeix a fons pròpies, i publica autèntiques exclusives.
La societat en xarxa ens planteja una nova realitat en la qual tothom és un potencial emissor d’informació. Ho havíem començat a veure fa alguns anys quan les primeres imatges d’un incendi, una calamarsada o una rierada ens les oferien els telespectadors. Però això era només una col·laboració. Ara qualsevol ciutadà pot publicar ell mateix la informació o les imatges de que disposi.